dimarts, 29 de setembre de 2015

Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.