dijous, 17 de setembre de 2015

Dō itashimashite

You're welcome, recordo que ens respongué una noia d'aparença anglosaxona en un dia indeterminat de l'agost de dos mil sis, quan li donàrem les gràcies per haver-nos confirmat que sí, que anàvem pel bon camí per arribar allà on crèiem voler arribar.

Uns minuts abans havíem nosaltres davallat a l'estació de Broad Channel, i en ser al carrer ens trobàrem desorientats per l'estranyesa del veïnatge que ens acollia, i com no era el dos mil sis any de telèfons dits intel·ligents, consultàrem el mapa que dúiem a la mà i enfilàrem el Cross Bay Boulevard amb l'esperança de trobar algun cartell que ens informés de com arribar allà on crèiem voler arribar. I fou al poc hospitalari bulevard, més autopista que no pas bulevard, on demanàrem a la única persona que ensopegàrem si anàvem bé per arribar allà on crèiem voler arribar, i ella ens respongué que sí, i que aviat trobaríem una indicació que ens adreçaria al que aquí anomenaríem un centre d'interpretació, doncs és cosa sabuda que les interpretacions sempre és prudent donar-les ja fetes. Sigui com sigui, donàrem les gràcies i la noia ens respongué el preceptiu you're welcome que la cortesia anglosaxona obliga, només que aleshores vàrem entendre que la noia ens donava la benvinguda, en traduir nosaltres les seves paraules de manera literal i trobar-ne tot el sentit, doncs bé el nostre aspecte forà i el nostre anglès de pa sucat amb oli li devien fer creure que érem el que érem, gent vinguda de fora per admirar tot allò d'admirable que trobéssim per aquells encontorns, i que era per això que ella, persona sens dubte hospitalària, ens donava la benvinguda.

I potser sí. O no.