És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.
El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.
En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada