Chotto matte kudasai (X)

De petit acostumava a demanar llibres, quan hom em demanava què volia que se'm regalés amb motiu d'alguna diada d'aquelles en què s'acostumen a fer regals. Anys després, quan vaig començar a disposar de diners propis, vaig passar a comprar-me jo mateix els llibres, costum que encara mantinc, tot i que continuo acceptant obsequis. I ben aviat vaig acostumar-me a demanar o comprar llibres no pas pel desig que tenia de llegir-los de manera immediata, sinó seduït pel nom de l'autor de torn, nom que havia jo trobat en algun llibre de text o havia escoltat en converses de gent adulta que em mereixia un cert respecte. I així em recordo amb tretze anys comprant-me una Metafísica d'Aristòtil que mai no he estat capaç llegir. Però la comprava pensant que ja arribaria el dia adient, que ja arribaria el moment en què seria capaç de capir i gaudir al tal Aristòtil.

Però d'uns anys ençà acostumo a comprar llibres amb el desig immediat de llegir-los, i cada cop més em trobo llegint el llibre que acabo de comprar, fins al punt que fa temps que només llegeixo llibres que prenc del prestatge on tinc desades les darreres compres, avinentesa que em desplau i em fa enyorar els anys aquells en què les lectures no m'apressaven, que bé podien esperar un, cinc, deu o vint anys.

I encara sort, si més no, que continuo esperant Aristòtil.

Falukner-san no hon o mimashita

De vegades no entenc el que llegeixo. Ja d'infant molts cops no arribava ni a capir la trama argumental del llibre que tenia a les mans, i pàgina rere pàgina em feia un embolic monumental, de tal guisa que acabava jo el llibre tal com l'havia començant, ignorant del tot el que en ell es deia. En el meu descàrrec puc al·legar que llegia coses del tot inescaients per l'edat que aleshores jo tenia, i em recordo amb onze o dotze anys intentant desxifrar la traducció que feu Carner del Pickwick de Dickens sense ni ensumar que es tractava d'una obra de vis còmica, fent-me un embolic majúsculs amb els innúmers personatges de Guerra i Pau, o del tot al·lucinat davant la Metafísica d'Aristòtil, que vaig fer que em regalessin per un Sant Jordi, en una d'aquelles edicions de butxaca de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe. Amb el anys això ja ho he anat esmenant, i crec que ja sóc capaç d'entendre les trames d'allò que acostumo a llegir, tot i que de vegades no puc evitar la sensació de creure que hi ha quelcom que se m'escapa, especialment amb Faulkner i Joyce. I no parlo d'aquelles traduccions impossibles de Pedrolo, que en tres o quatre ocasions he acabat abandonant sense saber ben bé que estava llegint, sinó d'una de les lectures d'aquest estiu, El llogarret, traduït per na Maria Iniesta i Aguiló, que si bé m'ha resultat plaent i crec haver entès tots els fets en ell narrats, no puc evitar de tenir aquella desagradable sensació de restar convençut que se m'escapa el més important, quelcom que no arribo ni a ensumar, talment com quan tenia onze anys.