diumenge, 24 de desembre del 2023

Mishiranu hito no monogatari

… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què? 

Qui així parla és el protagonista de la narració, un tal Stepan, que fa de criat a casa d'un alt funcionari de l'administració del tsar a Petersburg. I en un inici, la posició volgudament subalterna del narrador del relat em va fer pensar en un altre subaltern de tots prou conegut. Però a diferència del personatge de Walser, a mesura que avanço en la lectura el tal Stepan em sembla més un símbol que no un personatge. Com també em sembla un símbol un altre dels personatges, el del funcionari que amaga sota capes d'ironia l'absurditat de la vida que duu, de la feina que fa, del país on viu. Un funcionari prou decent i intel·ligent per adonar-se del sense sentit que viu, i que té la lucidesa de provar de no pensar. I que si es veu obligat a reflexionar, no dubta a fer-se seu l'argument Hegelià de la història com a progrés, on fins i tot quedaria justificat com a necessari un període d'engorroniment com el seu per a reactivar les futures forces del progrés.

Però al final res importa (al cap i a la fi, es tracta d'un relat de Txèkhov), atès que tots els personatges queden aclaparats pel sense sentit del país, tant aquells que es veuen sense esme de desitjar canviar de res, com aquells que ho desitgen però no gosen, com aquells que ho desitgen i gosen però no poden. I potser és que verament no es pot, com bé sabem ara que aquell futur ja és passat, i hem vist manta vegada com sota la tirania del tsar, del partit comunista o de la plutocràcia de torn, els russos no deixen mai de ser serfs del malparit de torn.

dilluns, 18 de desembre del 2023

Shifuku no oshie

En no veure ningú, vaig baixar del cim, m'assegué, i se m'acostà un borinot. Llavors, prenent la paraula, li vaig dir:

Benaurats els qui pensen no solament en el que és, perquè gaudiran del que no és.
Benaurats els que es perden en el que no és, perquè no arribaran enlloc.
Benaurats els que no són enlloc, perquè seran oblidats.
Benaurats els oblidats, perquè viuran en solitud.
Benaurats els solitaris, perquè no pensaran només en el que és.

Alegra't i celebra-ho, perquè la teva recompensa serà minsa, si és que és, que no serà.

dimecres, 13 de desembre del 2023

Watashi ga kare ni narimasu

I és caminant pel carrer que el veig venir de cara, un home gran i desmanegat que camina a grans gambades. Un vell prim, mal girbat i mal afaitat, amb quatre pèls al cap que fan més nosa que servei, i amb la roba bruta i esparracada. L'home, el vell, camina nerviós a grans gambades, com ja he dit, però les seves passes no són netes. És com si algun dolor li modifiqués el gest, potser una punxada a la planta del peu a l'hora de trepitjar deguda a una metatarsàlgia o a una fasciïtis plantar. Sigui com sigui les gambades de l'home són llargues però estranyes, i tot ell, en caminar, gira el cos de manera desagradable i poc natural. La seva mirada tampoc no és neta, i a la mirada se li endevina un cert nerviosisme, potser la paüra pròpia d'aquells que se saben fora de lloc, d'aquells que se saben aliens al món que els envolta, d'aquells que se saben sobrers.

I és caminant pel carrer que el veig, que em veig, en no tenir cap dubte que, més aviat que tard, jo seré aquell vell.

dijous, 7 de desembre del 2023

Subarashī utsukushi-sa

Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.

I com se suposa que Amis parla d'ell mateix, això és, ficciona la ficció del seu record, és de creure, o no, que aquesta dedicació majoritària que esmenta és potser la dedicació majoritària a què dedica el seu temps de treball, això és, d'escriptura. I si bé en un principi no puc més que compartir el que diu Amis, al final també ho comparteixo plenament, només que, pel mig, dubto. És a dir, quin interès tindria un text potser net de lletjors, però mancat de cap gran bellesa? Quin gaudi obtindríem de la monòtona placidesa de la correcció? Quin record ens quedaria de la grisa grisor de qui no s'alça ni cau?

Però, és clar, aquí tot rau en la major part del temps, això és, no pas tot, només en gran part, sí, però no pas tot. I és per això que acabo compartint el que diu Amis, atès que, les grans belleses, potser és imprescindible que hi siguin, sí, però ja va bé que ocupin la menor part del temps, no fos cas que ens embaféssim.