divendres, 28 de setembre del 2012

Kochira wa Karain-sama desu

Li desitjo una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida... qui això escriu és el narrador, potser el mateix Conrad, en referir-se a un tal Karain, imponent capitost malàisia que senyoreja a un grup de desesperats.

El poder i el remordiment, talment Conrad reconegués que l'ús del poder comporta la presa de certes decisions i l'execució de certes accions susceptibles de provocar remordiment en aquell que les pren o executa, essent precisament aquest possible remordiment el que ens permetria destriar el gra de la palla, això és, destriar d'entre la grossa multitud d'insensats que ens envolta a aquell que certament es mereix el goig d'una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Kochira wa Cassandra-chan desu (II)

Dimarts passat, en llistar les fonts que recullen les contradictòries dades que es coneixen sobre la no sempre benvolguda filla d'Equidna i Tifó, vaig ensopegar amb el nom de Licòfron, poeta grec del segle tercer abans de crist nat a Calcis, a l'illa d'Eubea, que m'era del tot desconegut. Tot seguit, en cercar informació sobre el tal Licòfron, vaig llegir que de la seva extensa obra només ens ha pervingut un llarg poema, obscur i barroc, que respon al nom d'Alexandra, en referència a la desitjable filla d'Hécuba i Príam, més coneguda com a Cassandra.

I ahir a Passeig de Gràcia, remenant entre les parades de la 61a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, vaig ensopegar amb un exemplar del tal poema, Alexandra, editat per la Fundació Bernat Metge l'any mil nou-cents noranta-sis, quan encara jo no n'era subscriptor, que d'immediat vaig adquirir pel ridícul preu de nou euros. I ja a l'autobús, carrer Gran amunt, el llaminer estudi introductori em convidà a una lectura que de bell antuvi es presenta inintel·ligible, cosa que em fa el text fa més desitjable, doncs buit de tot allò que hauria de ser entès o comprès, només m'oferirà la bellesa dels seus mots.

divendres, 21 de setembre del 2012

Chirimasu ka

Hi ha una mena d'obscenitat en la inconsciència, va pensar en North, escriu encara Viriginia Woolf, a Els anys.

És l'Eleanor, tieta septuagenària i fadrina del tal North, que en fer una capcinada enmig d'una festa, amb la boca oberta i el cap tort, resta amb la consciència suspesa i ofèn el pudor del seu jove nebot, un excel·lent xicot poc suspecte de puritanisme, però prou entenimentat com per potser adonar-se que és precisament això, la manca de consciència, coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, l'origen de tota davallada, així com, si s'em permet l'afegitó, anar prenent consciència d'un mateix hauria d'esdevenir l'encertada definició de viure en qualsevol diccionari.

dijous, 20 de setembre del 2012

Koi wa nan desu ka

Fos com fos, són conscients l'un de l'altre, viuen l'un en l'altre. ¿I què més és l'amor?, es va preguntar escoltant les seves rialles, escriu Virginia Woolf, a Els anys.

En el context de la narració, les paraules escrites per l'autora es refereixen a la relació que mantenen dos dels seus personatges, en Nicholas i la Sara, de manera que les dues oracions centrals, són conscients l'un de l'altre i viuen l'un en l'altre, serveixen per descriure l'esmentada relació, que sense arribar a les formes públiques del que hom acostuma a anomenar amor, l'autora es complau en anomenar amorosa, ni que ell sigui homosexual i ella una dona. I si bé no sabria jo trobar millor descripció de l'amor que aquest són conscients l'un de l'altre (per molt que em sembli una fita inabastable), viuen l'un en l'altre em resulta quelcom odiós que res de bo no pot portar, talment totes dues proposicions fossin una mena d'oxímoron del que és, i del que mai no hauria de ser, allò que no pas pocs es complauen en anomenar amor.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Kono monsutā wa nan desu ka

En parlà Homer a la Ilíada, també Hesíode a la Teogonia, Ovidi a les Metamorfosis, pseudo-Apol·lodor a la seva Biblioteca, Higini a les Faules, i més tardanament els bizantins Isaac i Joan Tzetzes en el seus comentaris de la Cassandra de Licòfron. Els uns afirmaren que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i d'altres li atribuïren una curiosa bicefàlia. En el que tots semblaren coincidir fou en la seva capacitat de treure foc per la boca a voluntat i en el seu mal caràcter. També fou opinió comuna que feia estada a Lídia, part occidental de l'actual Anatòlia, i que era filla de l'escurço Equidna i de Tifó, ésser monstruós de filiació dubtosa. I hom també coincidí en afirmar que fou l'heroi Bel·lerofontes, de la casa de Corint, qui li donà mort en introduir-li un tros de plom per la boca, que fongué per causa de l'escalfor de les flames, amb l'ajut d'una llarga pica.

I avui, dimarts divuit de setembre de 2012, és de celebrar que un nou estudiós, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, presenti al públic el resultat de les seves investigacions en un breu treball d'indubtable mèrit i excel·lent redactat, que desitgem esdevingui canònic entre tots els quimeristes de pro, aquells que ens complaem en prendre com a desitjables les fantasies del nostres esperit.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Naze desu ka

Però que fa? s'exclama tot sovint la petita A, en no trobar cap sentit als moviments del seu germà, que bellugant les mans i exercitant el seu poc discret aparell fonador, s'acostuma a desplaçar sense solta ni volta al llarg dels espais que troba a la seva disposició, talment el seu desig mutés a cada nova passa que fa.

Nosaltres, és clar, li responem que no ho sabem pas, i que amb tota probabilitat ell tampoc no ho sap, com ningú mai no sap i pocs es demanen, m'estalvio encara de explicar-li, el perquè d'allò que fan, el perquè d'allò que creuen desitjar.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Hokori ni omoimasu ka

Entre l'excés d'estima de si mateix, i el sentiment legítim d'estima de si mateix, l'orgull és una mena de funàmbul sobre una corda no gaire tibada que travessa el buit de les nostres vides. Una relliscada i avall, només amb la il·lusòria possibilitat d'agafar-se a la destesada corda en el moment de la caiguda, si hom és prou ràpid i traçut. Però no pas com a possibilitat certa, només com una mena de suspens adreçat als espectadors que admirin la caiguda, en ser sempre les caigudes dels altres quelcom joiós d'admirar. S'arribarà a agafar a la corda? es demanen els amatents espectadors, més que res per trencar l'enutjós silenci, en no confiar ningú en semblant miracle. I conscient de la presència dels tafaners, potser en sentir la remor de les seves veus, hom, en caure, acostuma a fer alguna bonica acrobàcia per mirar d'impressionar als espectadors, que diumenge a casa, a l'hora de les postres o de l'agradosa malta, comentaran les ridícules tombarelles del desgraciat de torn, d'aquell que es va estimbar ben cofoi d'haver-se conegut.

dijous, 6 de setembre del 2012

Gekijō ga ippai dewa arimasen

Any rere any, en arribar el temps de l'estiu, es reuneix un grup de músics escollits per formar una efímera orquestra en una petita ciutat de l'Estat Lliure de Baviera, sota el sostre del Bayreuther Festspielhaus, teatre del segle XIX construït gràcies al mecenatge de Ludwig Otto Frederik Wilhelm, de la casa de Wittelsbach, per interpretar les principals obres del mestre. Passat l'estiu el grup dels escollits es dissolt, retornant cada músic a la seva respectiva orquestra.

Enguany, però, un fet excepcional s'ha esdevingut. Finalitzat el festival al Bayreuther Festspielhaus, el grup dels escollits, abans de dissoldre's, ha visitat la ciutat aquesta que s'estén, en no sempre ordenada quadrícula, entre les desembocadures del Besòs i el Llobregat, i ha ofert la interpretació de tres de les obres del mestre, dues de menors, Der fliegende Holländer i Lohengrin, i la molt delitosa Tristan und Isolde. Ha acompanyat a l'orquestra el cor del mateix festival, un centenar de mestres cantaires sense parió al món coral, que vestint robes grises han pres el protagonisme que d'antuvi hom pressuposava de l'orquestra, no sempre conduïda per la direcció habitual.

I aquest prodigi d'improbable repetició s'ha esdevingut davant la indiferència general dels no pocs habitants que poblen la ciutat aquesta que s'estén entre ambdós rius, el Besòs i el Llobregat, que ha menystingut a tan il·lustres visitants oferint-los un teatre on eren habituals les esteses de butaques buides. Diuen els cercadors d'excuses que les entrades eren massa cares, que les representacions eren només en format concert, que la promoció ha estat insuficient, que les dates no havien estat ben triades i que si els temps, en definitiva, són difícils, amb el país colpit pels estralls de les pròpies follies. Però cap follia més grossa que no saber honorar l'excel·lència com cal.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Neko to tori

Fa anys, en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit. Ja era matinada quan jo tornava a la llar paterna provinent d'algun indret de Nou Barris, i en passar pel costat del petit eixamplament enjardinat em va cridar l'atenció l'espectacle del petit ocell encalçat pel gat. Veient la turpitud de moviments del ocell, que semblava tenir una ala ferida i no aconseguia aixecar el vol, vaig creure que el gat no trigaria a enllestir la feina. Però cada cop que em semblava que el gat assoliria el seu objectiu, altres ocells, del brancam dels arbres estant, queien en picat sobre el gat per tal d'espicassar-lo i entorpir-li els moviments, de manera que el petit ocell ferit aconseguia escapolir-se una i altre vegada de l'escomesa. Sobtat per aital solidaritat ornitològica, vaig creure que la cosa aniria per llarg, i vaig preferir continuar amb el meu camí, sense acabar de destriar a quin bàndol havia de donar el meu innecessari suport, si a l'ocell que maldava per salvar la vida o al gat que cercava el necessari aliment.

Tot això potser ve a torn per una de les lectures d'aquest estiu, l'agradable però decebedora Llibertat, de Jonathan Franzen, on les poc amistoses relacions entre gats i ocell són part cabdal de l'argument, i em van fer recordar la nit aquella de fa anys, quan en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit.