dilluns, 10 de setembre de 2012

Hokori ni omoimasu ka

Entre l'excés d'estima de si mateix, i el sentiment legítim d'estima de si mateix, l'orgull és una mena de funàmbul sobre una corda no gaire tibada que travessa el buit de les nostres vides. Una relliscada i avall, només amb la il·lusòria possibilitat d'agafar-se a la destesada corda en el moment de la caiguda, si hom és prou ràpid i traçut. Però no pas com a possibilitat certa, només com una mena de suspens adreçat als espectadors que admirin la caiguda, en ser sempre les caigudes dels altres quelcom joiós d'admirar. S'arribarà a agafar a la corda? es demanen els amatents espectadors, més que res per trencar l'enutjós silenci, en no confiar ningú en semblant miracle. I conscient de la presència dels tafaners, potser en sentir la remor de les seves veus, hom, en caure, acostuma a fer alguna bonica acrobàcia per mirar d'impressionar als espectadors, que diumenge a casa, a l'hora de les postres o de l'agradosa malta, comentaran les ridícules tombarelles del desgraciat de torn, d'aquell que es va estimbar ben cofoi d'haver-se conegut.