Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.