Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Kyō no konsāto

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.