dimarts, 21 de setembre de 2021

Deyūn

Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.

Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.

dilluns, 20 de setembre de 2021

Kare ni ikimashō

Un any més, amb motiu de l'habitual tornada a l'escola de cada setembre, acompanyo la pubilla a una gran i cèntrica botiga d'una coneguda cooperativa dedicada a la venda de llibres i material de papereria. I mentre la pubilla deambula per la botiga en cerca de bolígrafs i retoladors diversos, jo bado pres dels meus habituals i irrellevants pensaments. Si més no fins al moment que una forta pudor em distreu i en tombar-me em trobo al davant d'unes lleixes plenes de femta, d'uns prismes rectangulars de merda perfectament endreçada i presentada sota una aparença que recorda la dels llibres. Portades llampants, els noms d'uns suposats autors que em són tots desconeguts, i uns títols que semblen presentar uns arguments farcits de detectius nòrdics, herois de sagues èpiques, adolescents enamoradissos, misteris indesxifrables, terrors còsmics i etcètera. Hi ha merda de tots els colors i per tots els gustos, segons la prou coneguda i mai ben valorada Escala de Bristol. I tanta és la versemblança amb què tota aquesta acumulació de merda es troba presentada, que per un moment resto temptat a prendre un dels prismes i provar de llegir el que sigui que es trobi escrit al seu interior. Afortunadament, però, la pudor és tan forta que giro cua i em trobo a la pubilla, que sembla que ja té tot el que creu necessitar, i puc finalment eixir de tan estrany i desagradable indret.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Chitekina kokoro

No necessitem la literatura per aprendre a llegir. Necessitem la literatura per sostreure el món real a les lectures sumàries, siguin fetes des del sentimentalisme fàcil o des de la intel·ligència implacable. La literatura ens ensenya a desconfiar dels teoremes de l’enteniment i a substituir el regne de les antinòmies pel regne dels matisos, escriu Alain Finkielkraut a Un cor intel·ligent.

I més enllà de les absurditats que recull el diccionari, quan defineix la literatura com l'activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, siguin potser les paraules de Finkielfraut una bona aproximació a tot allò que potser és (que potser hauria de ser) la dita literatura. Doncs si bé, tal com recull el diccionari, la fi de la literatura no pot ser de cap de les maneres el didactisme (ni per addició el proselitisme), tampoc no ho pot ser un esteticisme buit de contingut, doncs si bé les formes també són contingut, no tot el contingut pot raure en les formes. 

I és que tal com també afirma Finkielkaraut, tot el que s’esdevé ens arriba en forma de relats, però no tots aquests relats, goso afegir jo, són literatura.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Itsutsu

No m'agraden els automòbils. No m'agrada el soroll dels seus motors, l'olor que fan, l'embalum que són. Si em toca conduir em destaroto i si vaig de passatger em marejo. El sol pensament d'haver de viatjar en una d'aquestes andròmines infernals em treu de polleguera. No em fa res desplaçar-me en tren o en avió, si en tinc la necessitat, però no suporto haver-ho de fer en automòbil. Al seu interior m'irrito i em neguitejo, el pensament em fuig i l'humor se m'enfosqueix. Dins d'un automòbil  m'enutjo i alço la veu, sóc impertinent, cínic, desagradable, i si no fos per la falta espai, em posaria violent i començaria a repartir mastegots.

Tampoc suporto les benzineres, ni els tallers mecànics, ni els espais, siguin aquests interiors o exteriors, on s'acostumen a desar aquestes bèsties de ferro i cautxú. I si bé és cert que viatjar en automòbil ofereix una llibertat i unes possibilitats amb les quals l'anar a peu no pot competir, una persona sensata i entenimentada no té cap necessitat de desplaçar-se més enllà dels llocs on les seves cames el puguin dur. Comprar el pa, passar per la llibreria, recollir els nens a l'escola, anar a mercat, al cinema, són activitats que només prenen sentit si es fan a peu, i més enllà d'aquestes quatre coses (en realitat cinc) només hi ha dolor i desolació.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Kuroi ten

I és cap al final de l'obra, quan públic i actors ja s'han pres la mida i s'ha establert una certa confiança mútua, que un dels actors explica una anècdota dels seus deu anys, de la seva primera feina d'actor, de quan davant d'una certa dificultat el director de l'obra en qüestió li va fer saber que no, que les coses no les havia de fer de veritat, que només ho havia de fer veure. I allò, diu l'actor, va ser una epifania pel nen que aleshores era.

I aprofitant aquesta primera revelació, aquesta suposada primera veritat, la resta d'actors també expliquen al públic alguna experiència personal relacionada amb el món del teatre. Que si això, que si allò, talment s'hagués trencat la distància que separa públic d'actors, talment per uns instants ens poguéssim oblidar dels respectius papers, els actors mentir i el públic fer veure que s'ho creu tot, talment tots plegats, actors i públic, fóssim una colla de coneguts fent-la petar a la barra d'un bar.

Si no fos, és clar, que mentir menteix tothom, coneguts i desconeguts, grans i petits, liberals i conservadors, espanyols i catalans, suecs i noruecs, grassos i prims, escriptors i editors... només que els actors (si més no els bons) menteixen amb molta traça.

divendres, 10 de setembre de 2021

Amai no ga suki dewa arimasen (II)

De vegades, però, el bonic i solitari paisatge que podem arribar a contemplar a la pantalla d'un cinema pren tot el sentit del món. Com per exemple passa a L'Enfant sauvage, del meu admirat Truffaut. En aquest cas el paisatge el formen les capçades d'un conjunt d'arbres (un bosc, com si diguéssim), però a diferència dels ridículs exemples abans esmentats, en aquesta ocasió el personatge de torn, el professor Itard, no roman immòbil davant del paisatge, sinó que camina amb la determinació pròpia dels que creuen viure amb un propòsit. I és potser per això que en lloc de la lànguida i lamentable veu d'un piano asmàtic, sentim els compassos de l'allegro del primer moviment del concert per a mandolina de Vivaldi en do major RV 425. El professor Itard no es buida (o s'omple) davant de l'espectacle de la natura, sinó que malda per entendre-la i dominar-la, talment la música barroca, tot el barroc, maldava per transcendir les pròpies limitacions, ni que fos a cop d'aparences. I si bé els afanys del professor Itard (més aviat un il·lustrat que no pas un barroc, tot sigui dit) poden semblar absurds, ridículs i forassenyats vistos des de la desvagada postpostmodernitat d'avui dia, si més no, filmats per Truffaut, fan patxoca.

divendres, 3 de setembre de 2021

Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.