divendres, 3 de setembre de 2021

Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.