Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

Kochira wa O-san desu

A enutjà a la deessa Ar donant mort a un dels seus cérvols. Ar, rancuniosa, exigí com a desgreuge el sacrifici d’I, filla d’A i C, que tot seguit fou sacrificada per A, que portava presa per marxar a la guerra. Deu anys més tard, en tornar A victoriós, C forçà al seu amant, E, a assassinar A, a qui no perdonava la mort d'I. Anys després, en atènyer la majoria d'edat, O, l'únic fill mascle d'A, rebé el mandat del déu Ap de venjar la mort del seu pare, això és, de donar mort a C i E.

I vet aquí el conflicte, doncs, ha d'obeir O a Ap, o bé ha de respectar els sagrats costums de pietat familiar i no aixecar la mà contra C, la seva mare? Si obeeix, les Er, forces primigènies anteriors als déus, perseguiran O fins a donar-li mort. Però, si desobeeix, es guanyarà la còlera d’Ap. I, si obeeix, podrà O apaivagar la fúria de les Er amb l'excusa de l'obediència deguda als déus? I, si desobeeix, podrà apaivagar la còlera d'Ap amb l'excusa de l'obediència deguda als sagrats vincles familiars?

Tot plegat sembla la trama d’una novel·la de K, amb un ciutadà, tal vegada O, atrapat entre l’obediència deguda a dues Administracions Públiques antagòniques, Ap i Er, l’únic propòsit de les quals, qui ho diria, és manar.

A - Ap - Ar - C - E - Er - I - K - O

Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.