Kanto-sama wa wa romanchisuto deshita

Sovint em repeteixo i torno a dir el que ja he dit amb anterioritat. Sovint, també, repeteixo literalment les mateixes expressions, les mateixes frases, les mateixes paraules, dites també amb la mateixa veu, amb la mateixa entonació, amb la mateixa cara de pa de ral de sempre. Encara que potser de tant en tant, sigui per atzar o per mera combinatòria, les paraules que dic canvien, es modifiquen, i encara que el significat d'allò que crec dir no varia, les expressions, les frases, les paraules, la mateixa manera de dir-ho difereixen en això o en allò. I també molt de tant en tant, de manera excepcional i sens dubte degut a la contingència més imprevisible, potser repetint el que he llegit o he sentit per alguna banda, dic alguna cosa que encara no havia dit abans, com ara, per exemple, que Kant, més que un il·lustrat, potser fou el primer dels romàntics.

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

Shashin o totte mo ii desu ka (II)

Una foto és mentida, sempre, sento que respon la Tanit Plana, fotògrafa, a pregunta de l'entrevistadora, la Bibiana Ballbè.

I jo, és clar, tot i desconèixer del tot la trajectòria professional de la senyora Plana, no puc més que admirar-me de la seva resposta, que comparteixo a ulls clucs. O compartiria, doncs en consultar el diccionari trobo que els doctes membres de la secció filològica de l'IEC defineixen la paraula mentida en contraposició al significat que donen a una altra paraula, veritat, en ser la mentida filològica una asserció feta cientment contra la veritat, cosa que comporta, indefectiblement, l'existència d'una veritat, per molt que aquesta no sigui fotografiada per la senyora Plana, a qui em complau imaginar com una fotògrafa excel·lent, alhora que enyoro l'estètica Kantiana, aquella que mai hagués definit una fotografia com a certa o falsa, en situar-la fora de tot coneixement o moral.

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.