dimecres, 29 d’abril del 2015

Shitsubō shite imasu ka

No és estrany trobar gent decebuda. Es troben per tot arreu, aquí i allà, a la platja i a la muntanya, al carrer i al twitter, a l'autobús i a la cua de can Conesa, i el plany de la seva decepció, sempre entusiàstic, s'alça com el més omnipresent dels cants, en sentir-se, com se senten, orgullosos de llurs nobles decepcions. Gent decebuda potser amb els polítics de torn o amb llur pròpia professió, que ells creien noble i honesta; gent decebuda amb la seva família o amb el conjunt dels seus conciutadans, éssers sempre passius i poc compromesos; gent decebuda amb els malèvols mercats o amb qualsevol altra entelèquia, com ara els tomàquets, que ja no tenen gust de res, diuen; gent decebuda, en definitiva, amb tot i amb tothom, en no coincidir el món que els envolta amb tot allò que ells creuen digne de ser desitjat.

Quan costa, en canvi, trobar algú decebut de si mateix.

diumenge, 26 d’abril del 2015

Firumu nowāru

Fins a la nit de divendres passat jo associava el nom de Richard Fleischer a The Vikings, intranscendent però molt agradable pel·lícula d'aventures protagonitzada pel sempre magnífic Kirk Douglas. Però enllaminit per certes paraules màgiques, com ara film noir o sèrie B, i també pel fet que l'acció es desenvolupa quasi en la seva totalitat a l'interior d'un tren, la nit del passat divendres em vaig desplaçar fins a la seu de la Filmoteca per visionar The Narrow Margin, treball de Fleischer que fins aleshores m'era desconegut. I encara que si em vestís les desagradables robes del mestretites que sovint sóc podria acabar trobant-li tres peus al gat, és innegable que The Narrow Margin té no poques virtuts i és una magnífica pel·lícula o, si més no, és una pel·lícula d'aquelles que a mi m'agraden, cosa que, sens dubte, ve a ser el mateix.

dimarts, 21 d’abril del 2015

Kyō no gogo

Aquesta tarda, en obrir la porta del despatx en resposta al destorb d'insistents timbrades, m'he trobat al meu davant amb un desconegut menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, que hom hagués pogut prendre per un infant de pocs anys si no arriba a ser per la grossa i canosa barba que lluïa. Disculpeu-me, no us havia pas vist a través de l'espiell, m'he excusat quan el desconegut m'ha fet retret de la meva tardança en obrir la porta. Però com sou tan menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, és comprensible que en mirar per l'espiell no hagi jo vist a ningú, i en no veure jo a ningú m'hagi fet la idea que qui fos que havia fet les timbrades ja havia marxat i, en conseqüència, he cregut innecessari obrir la porta, i només la vostra insistència m'ha fet reconsiderar la meva primera decisió, he afegit per disgust del desconegut, que de cop sobte ha envermellit i amb formes grolleres m'ha fet saber l'enuig que les meves paraules li causaven, en no ser-li gens plaent que hom li recordés la seva poca alçada. Ah no? m'he sorprès jo. Però si en aquests temps nostres qualsevol diferència és viscuda com una virtut, li he respost tot seguit, i és evident que la vostra poca alçada, encara que ridícula i més aviat pròpia d'un infant de pocs anys que no pas d'un canós barbut, no deixa de ser una remarcable diferència vers el vulgar comú dels adults. I aquí el desconegut, que semblava seguir el meu raonament amb un cert i evident esforç, ha transmutat el seu posat d'enuig vers un evident escepticisme, talment no sabés com reaccionar a les meves sempre encertades paraules. És aleshores que jo he aprofitat l'avinentesa per encaixar-li la mà i donar-li la més sincera enhorabona per la seva evident diferència, i li he demanat si no havia pensat de crear algun tipus d'associació en defensa dels adults curts d'estatura, que no necessàriament de gambals, un col·lectiu discriminat al llarg del temps i que de ben segur deu tenir molt per aportar a la nostra societat, que sens dubte es troba en deute amb unes persones tan injustament tractades al llarg dels segles. I ja sense donar-li l'oportunitat de respondre res, li he encaixat la ma i l'he aviat escales avall, no sense abans reconèixer-li el gros encert d'haver-se deixat créixer la grossa barba, feliç avinentesa que sens dubte el protegeix d'àvies i pedòfils.

dilluns, 20 d’abril del 2015

Nansensu o kakimasu

M'és molt gustós servir-me del paper de vàter. Fer una estrebada seca al l'extrem de paper que penja del rotlle per fer-me a mans una mica de l'esmentat paper per mocar-me, si de cas tinc mocs quan sóc assegut a la tassa de l'inodor, o per netejar-me les vores de l'anus cada cop que amb admirable regularitat expulso la sempre pudenta femta. Però també m'és molt gustós quan l'utilitzo per eixugar-me la darrera gota d'orina que em penja del penis després de cada micció, o per llevar-me la mica de pasta que em pot haver quedat enganxada als llavis després de raspallar-me les dents. O simplement per fregar el paper amb els dits i admirar-ne la suavitat i l'agradós tacte, que res té a veure amb els aspres papers que recordo del temps de la infantesa, no més que grolleres estrasses enrotllades en interminables cilindres. Ara, en canvi, com d'efímer em resulten els rotlles de paper de vàter, que em cal comprar en paquets de dotze per no fer-ne curt i tenir sempre a l'abast de la mà una mica del gustós paper.

Com m'és de gustos, sí, servir-me del paper de vàter, i com m'és de gustós, també, escriure bestieses.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Sumimasu ka

Avui he anat al cau del nigromàntic per demanar-li no pas per les meves circumstàncies, sens dubte satisfactòries, sinó per allò de més fonamental, saber si jo era viu o mort. Però el nigromàntic ha fugit d'estudi i amb veu estrafeta ha provat d'engalipar-me tot parlant de femelles i doblers, lumbàlgies i cataplasmes, i m'he vist obligat a cridar-li que prou, que res de sopars de duro, i enutjat li he repetit la meva demanda amb paraules ardides. I és aleshores que el nigromàntic s'ha excusat amb raons de mal pagador i m'ha reconegut que ell no podia pas respondre a semblant pregunta, i que si de cas, i només gràcies a l'atenta observació de certs indicis, podia ell aventurar-se a especular sobre allò de més accessori, com ara l'amor, la fortuna o la salut, però que ni ell ni ningú no podria mai dir-me si jo, o qui fos que tingués assegut al seu davant, era viu o mort, i potser atemorit per la còlera del meu geni s'ha mostrat disposat a retornar-me els diners avançats a canvi de la seva suposada art endevinatòria. Jo, en canvi, bé puc assegurar-vos que vós sí que sou mort, li he respost alhora que amb la destra prenia l'esmolat glavi i amb l'habitual elegància del meu gest m'acuitava a separar-li el cap del tronc.

I ara ja ho saben, si per ventura desitgen vostès saber si són vius o morts, només m'ho han de preguntar.

dissabte, 11 d’abril del 2015

Nani o tabetai desu ka (III)

Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure, es pot llegir a l'entrada corresponent al vuit de juny de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, segons han tingut a bé de titular els editors a les notes personals que Josep Pla recollia a la seva agenda, vés a saber amb quin propòsit.

Però si faig cas a les prop de quatre-centes entrades que porto ja llegides és evident que Pla s'enganya, en ser evident que el que més l'apassionava no era pas llegir, sinó menjar, i potser també beure, cosa sempre comprensible. I sí dic que s'enganya, i no pas que ens enganya, és per què en aparença les notes no són pas escrites per ser llegides per ningú més que el propi Pla, de manera que és Pla qui s'enganya o, tal vegada, qui s'hi vol enganyar, qui s'hi voldria enganyar, doncs dubto molt que una intel·ligència tan excepcional com la seva sigui fàcil d'enganyar, ni tan sols, pel propi Pla.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Watashi wa Bourdon-dori ni ikimasu

I aprofitant que el boulevard Bourdon és a no res de la rue de Sévigné, m'hi atanso amb el poc ferm propòsit d'aturar a tots els vianants mascles que trobi al meu pas per demanar-los si per casualitat no són monsieur Bouvard o tal vegada monsieur Pecuchet, i abans que tinguin temps de respondre'm res encaixar les seves mans i expressar-los la meva gran satisfacció per poder fer la coneixença d'una persona tan singular, i tot seguit prendre'n comiat i abordar al proper mascle que tingui la dissort de topar-me al seu pas.

Però és diumenge al matí i trobo l'ampla vorera del boulevard deserta, cosa que m'estalvia de dur a terme el meu ridícul propòsit i em permet romandre en una molt més sensata inacció, fins que els tendals d'un mercat proper criden la meva atenció i m'hi atanso a badar, sorprès, com no pot ser altrament, de la superlativa mida d'espàrrecs i carxofes.

diumenge, 5 d’abril del 2015

Watashi wa Sévigné dori ni imasu

Arribo a casa. Quintà m'ha portat els dos volums de les cartes de Madame de Sévigné, es pot llegir a l'entrada corresponent al vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, notes per un dietari, de Josep Pla.

Dada potser irrellevant, doncs quin interès podria tenir jo en els llibres que el tal Quintà li porta a Pla un vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis, si no fos, és clar, que faig la lectura ajagut en el llit d'un minúscul habitatge de la rue de Sévigné, al barri jueu de París, en ser com sóc de l'opinió que en fer estades en ciutats foranes cal sempre hostatjar-se en calls jueus. Irrellevant dada, doncs, però sorprenent coincidència, que em porta a fer-me el no sé si gaire ferm propòsit de fer la lectura de les cartes de Madame de Sévigné, nom que fins a data d'avui m'era ben desconegut.