Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare