Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.
Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.
Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada