Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.
I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.
4 comentaris:
Cuando era más joven y escribía con asiduidad, solía decir que "escribir es pensar demasiado".
Si és que és impossible no admirar-vos benvolgut dErsu_, em trec el barret.
jo m'afegeixo a l'admiració de l'elur, però no us passa que de vegades el cap va que vola i no el pots aturar (i el pitjor és que amb l'edat retenir tot el que s'ha anat succeint al cap per posar-ho al paper o a la pantalla del PC és fa cada cop més difícil)?
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada