Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.