... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.
I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.
1 comentari:
No hi pot haver present sense passat ni futur.
Fa anys vaig anar a la Pedrera a veure una exposició de gracats japonesos, encara tapen les parets originals amb plafons? no em va agradar gens, això.
Publica un comentari a l'entrada