dilluns, 14 de juliol de 2008

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

2 comentaris:

marta ha dit...

Em diverteix profundament Bouvard i Pécuchet, l'has llegit també? I les cartes a Louise Colet?

Hanna B ha dit...

ah les flaqueses humanes, quina bellesa!