Umi no kagami

Conrad va pintar tots els aspectes de la mar. Era un observador acurat i impetuós, absolutament lleial als seus sentiments i sensacions.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf que es poden llegir a la contraportada de l'edició d'El mirall de la mar, publicada el mes de març passat per Veles i vents edicions en traducció de Ferran Ràfols. Paraules que també es poden llegir, més contextualitzades, en uns papers que Woolf va dedicar a Joseph Conrad i que es troben inclosos a The Common Reader. Paraules que molt probablement sintetitzen de manera exacta i precisa la principal virtut de la prosa de Conrad, aquesta capacitat tan seva de parlar de la pròpia concepció moral a partir de l'aparentment simple observació del món sensible.

I a la mateixa contraportada, coses del màrqueting literari, es poden també llegir unes paraules de Henry James que diuen que Conrad és un dels escriptors més interessants i punyents de la nova generació... Els seus llibres són autèntica literatura. Paraules, aquestes segones, extretes d'una carta que va adreçar a un tal Edmund Gosse, quan James cercava suports per aconseguir que la Royal Literary Fund atorgués un ajut econòmic a un Conrad que anava curt d'armilla. I paraules que si bé van servir per assolir l'objectiu pel qual van ser escrites, atès que Conrad va acabar rebent un primer ajut de tres-centes lliures esterlines, no ens diuen res de l'escriptura de Conrad.

Kūkon no MACBA

La nova presentació de la Col·lecció MACBA, que s’emmarca en la celebració de l’Any Trenta del museu, aborda l’emergència d’un ésser porós, capaç de desplegar les ales i servir-se de la seva subjectivitat com a espai d’alliberament. Allunyada de la cronologia, revisita les obres de la col·lecció posant en diàleg noves formes de ser i d’actuar al món. Es tracta d’una mirada plural que reafirma la col·lecció com un murmuri en creixement, obert, divers i mutable, es pot llegir al paràgraf inicial (d'un total de sis) del text que acompanya l'exposició de celebració dels trenta anys del MACBA.

Deu ser perquè soc poc amic de celebracions, que trobo el text de més amunt no més que un atapeïdíssim garbuix de llocs comuns (ésser porós, subjectivitat, alliberament, revisitar, diàleg, noves formes de ser, mirada plural, murmuri en creixement, obert, divers, mutable...) mancats de significat. Llocs comuns que fan palesa la tristesa d'un llenguatge usat no pas per mostrar el buit que el museu potser és, que això encara, sinó per provar de vestir aquest buit amb les robes d'una suposada contemporaneïtat. Una contemporaneïtat que sovint no és més que una impúdica i falsament erudita exhibició de superioritat moral per part de l'aristocràcia artisico-funcionarial que senyoreja aquestes institucions, com quan en un paràgraf posterior ens fan saber (remarcat en negreta, no fos cas que a algú se li escapés) com el museu s'ha convertit en un altaveu de pràctiques audaces i políticament compromeses.

I com a cirereta del pastís (en absència d'una hibridació que no apareix fins al penúltim paràgraf), l'emergència de torn, l'emergència del mateix museu, del mateix MACBA, de l'ésser porós, alat i subjectiu que ens allibera de ves a saber què. Perquè clar, avui dia, sense una bona emergència al sarró, no som res.