I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.
Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?
4 comentaris:
No, odiem viure amb els deus. Els deus son per adorar no per viure-hi
a qué sabe la cicuta??
Potser tanta perfecció resultaria inaguantable.
:)
-Saludos
jo el tenia molt visualitzat a en socrates (tipus avi barbut encantador) fins que nosequi em va dir que era monstruosament lleig, i sembla que no quadri un aspecte espantós i una ànima tant brillant, o si, o nose, o avui no és el meu dia per comentar (aix, val més un mal comentari que cap comentari?)
Publica un comentari a l'entrada