dissabte, 8 de gener de 2022

Mitsubachi no sasayaki o mimashita

De vegades el tema és un, i de vegades un altre. De vegades el tema és el món interior de la nena protagonista, l'Anna interpretada per l'Ana Torrent, i de vegades ho és la corpòria inexistència dels seus pares, Teresa i Fernando, que semblen ser no més que espectres mancats de forma que deambulen pel gros casalot on viuen o no viuen.

Aquest cop, potser el tercer o el quart que veig El espiritu de la colmena, em fixo només en el no-viure de Fernando i Teresa. Ell perdut amb les abelles i les seves metàfores, sol, i ella perduda enmig d'absències, també sola. Potser altres cops el no existir dels pares em duia a les filles i a la construcció del seu imaginari, però aquest cop resto captiu de la derrota dels pares, de la seva implacable solitud, de la seva fragilitat, de la seva mort en vida, del seu exili enmig del no-res.

I si bé la derrota que els acompanya té uns orígens clars i evidents, que no per res els fets (o els no-fets) es daten quan es daten, la derrota sempre és una. I si bé Mateu diu allò de feliços els qui ploren, perquè seran consolats, a la pantalla no s'ensuma cap consol per enlloc, potser perquè els vençuts ho acostumen a perdre tot, llàgrimes incloses.