És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.
I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada