Atesa la dificultat de rodar en interiors amb solvència, i atesa també la densitat de les paraules dites, em temia una d'aquelles pel·lícules tan abundoses on tot es diáleg i direcció d'actors. Una d'aquelles pel·lícules on, talment les molt lamentables sèries que darrerament són tan celebrades arreu, és menysté allò que de més propi té el cinema, la imatge en moviment. No és el cas. I és ja amb la primera escena, on se'ns presenta un grup de noies que amatents escolten les paraules de la directora de la institució educativa que les acull, que ens podem adonar de l'excel·lència narrativa de Davies. Excel·lència que a partir de tres recursos sàviament utilitzats (il·luminació, composició i moviment), acompanya amb discreció i una certa invisibilitat a una esplèndida Cynthia Nixon en el seu paper de Emily Dickinson. I és que talment el Dreyer potser inspirat per Hammershøi, Davies sap desaparèixer essent, però, sempre present, com es pot comprovar en mitja dotzena de seqüències memorables, d'aquelles que donen sentit a tota una vida. No pas a la de Davies, que prou sentit ja en deu tenir, sinó a la meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada