Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?
1 comentari:
Mai de la vida!
Publica un comentari a l'entrada