Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.
Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada