dimarts, 24 de setembre de 2013

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.