divendres, 29 d’octubre de 2021

Me no mae no onna no hito

Hi ha mirades que em semblen pertorbadores. Mirades que em fan creure que, si les mantingués prou estona, em farien entrar en un estat de consciència que no m'és propi, un estat potser confús i desendreçat, però també nou i llaminer, on tot allò que m'envolta prendria nous i insospitats significats. Quan aquest tipus de mirades les trobo en un home (un mascle, com si diguéssim) m'allunyo esperitat, convençut que aquesta alteració de la consciència m'acabaria duent a la follia i el dolor. En canvi, quan aquestes mirades les ensopego en una dona (una femella, com si diguéssim, o una persona menstruant, que diu l'ONU) provo d'enganyar-me i resto captivat per la promesa d'un cert paradís, que si bé és cert que ensenya les dents i fa anticipar un mal final, també ofereix la possibilitat d'una escàpola però sempre desitjada transcendència, d'una altra manera d'entomar les circumstàncies, d'una altra forma de viure.

I una mirada certament pertorbadora és la que he ensopegat aquest matí als Ferrocarrils, camí del despatx, quan he parat esment en la dona que era al meu davant. Ella, evidentment, no em mirava, no calia, ni crec que mirés a res ni ningú en concret, i probablement encara anava mig adormida per l'hora que era, però és innegable que els seus ulls escampaven la certesa que, al seu costat, la vida prendria una nova dimensió, tràgica i sublim alhora.

I això ha anat així fins que hem arribat a plaça Catalunya i cadascú ha enfilat cap allà on creia anar, ella ves a saber on, jo cap al despatx.