dilluns, 18 d’octubre de 2021

Poruno eiga joyū (II)

A més de tenir un esplèndid final, Pleasure és una d'aquelles ficcions on totes les peces encaixen amb pulcritud. Que com els engranatges d'un rellotge (metàfora habitual en aquest tipus de ficcions), totes les imatges tenen la seva raó de ser dins un continu narratiu, de manera que quan en una certa escena veiem com una noia empeny un noi dins d'una piscina, aquest gest aparentment banal tindrà, en el seu moment, una importància d'allò més gran. 

I potser és per això que fa molts anys que no duc mai rellotge i que em plau servir-me de la forma catalana de dir les hores, quarts de dues, un quart tocat, etcètera, perquè tanta precisió, tanta exactitud, tanta traça a fer-ho encaixar tot a la perfecció em grinyola. És com amb les formes de la poesia (un sonet, posem per cas), quan clarament veus que tal o qual paraula és on és pel caprici de les seves formes, per la rima, per l'accent o pel que sigui, però que no és on és per ella mateixa, per la rotunditat del seu significat o per la seva pròpia sonoritat desvinculada de tot veïnatge. Evidentment, de vegades es produeix el miracle i totes les parts formen un tot harmònic i, alhora, prenen sentit per elles mateixes, essent cada part un tot. Seria el cas, per exemple, del sonet aquell de Joan Alcover, Desolació.

I el que ja fa més de mal dir és si aquest és el cas de Pleasure, on per moments les costures resulten massa evidents, per molt que el vestit llueixi d'allò més.