divendres, 22 d’octubre de 2021

Watashi wa yoku konran shimasu

Sovint em confonc. Per exemple, em sembla veure a un conegut en el pati de butaques del cinema on sóc, i en acabar la projecció i atansar-m'hi per saludar-lo, el suposat conegut resulta ser no més que un desconegut més. I, a l'inrevés, sovint em saluden desconeguts que resulten ser coneguts que, en la meva badoqueria habitual, no havia jo vist o reconegut.

És per això que les persones que acostumo a trobar al meu pas quan sóc al carrer em resulten un misteri. Seran conegudes meves?, no ho seran?, qui ho sap, em responc, i enmig de la més gran incertesa apresso el pas sense parar gaire atenció a res ni a ningú, sobtat quan de cop algú em saluda i haig de fer esforços per reconèixer a l'insensat que se m'adreça. Serà un familiar?, em demano aleshores, o potser un veí, un company d'infantesa, un client, el dependent d'una botiga, un pare de l'escola, o, tan sols, un saludat anònim? 

Normalment és el propi no-desconegut qui em treu de dubtes, quan es dóna a conèixer i em diu que és la meva tieta, o potser en Daixonses o en Dallonses, i és aleshores quan provo de fer veure que m'alegro de la trobada, i que sí, que i tant, que ens hem de veure, i tant que sí, i etcètera.