diumenge, 17 d’octubre de 2021

Poruno eiga joyū (I)

No és fàcil trobar el moment i la manera de posar punt final a una ficció. Trobar el moment exacte i precís, sense precipitar-se ni tampoc allargar-se amb enutjosos epílegs. I trobar també la manera de dir prou, de saber-ho dir de manera potser clara i contundent, si així s'escau, o amb formes enjogassades i críptiques si això és el que toca.

Puc ara recordar el magnífic final de Monty Python and the Holy Grail, quan la policia atura al gran exèrcit bretó que es disposa a assaltar una fortalesa franca i deté a un sobtat rei Artús i a un dels seus cavallers arran de la investigació d'un homicidi. I puc també recordar com un dels agents colpeja la càmera que filma i com la imatge es fon en negre donant per acabada la novel·la.

Així mateix, magnífic és també el final de Pleasure, ficció de Ninja Thyberg, quan la protagonista sembla adonar-se del preu de l'èxit (sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'èxit) i decideix que no paga la pena, que ja n'hi ha prou i que aquí s'acaba tot, pel·lícula inclosa.