dijous, 7 d’octubre de 2021

Kore to sore

De vegades voldria ser una dona d'ulls negres i cabells foscos, mirada altiva i pits petits. Altres cops, en canvi, em satisfà ser un home i viure esclavitzat pel meu penis. Però el que mai no he volgut ser és una sardina o un seitó, i això que tant sardines com seitons em plauen amb delit, siguin cuits o crus, en escabetx o a la planxa, al forn o a la brasa. Serà que a l'aigua sempre m'hi trobo incòmode i enfredorit, atabalat i fora de lloc. Molt millor ser un arbre, que sempre ennobleix, o una tija de fonoll i fer tot el dia aquella olor anisada que li és tan pròpia. O no, calla, molt millor ser una pedra, estoica ella, quars, feldespat i mica, i anar-me'n desgranant amb el pas dels anys, diguem-ne deu o cent mil, i acabar esmicolat en innúmers granets de sauló que, al seu torn, esdevindran no més que pols, d'aquella tan fina, tan diminuta, tan poca cosa, que empesa pel vent va i ve d'allà cap aquí i d'aquí cap allà, segons toqui. 

Sigui com sigui, el que més em plauria seria ser ara això, i després allò.