dilluns, 1 de març de 2021

Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.