dijous, 27 de maig de 2021

Kōshōjin no bunsho

M'agraden els documents notarials. M'agrada la seva pompa i circumstància, el gramatge del seu paper, els seus segells i timbres. També em plau la seva prosa, amb aquella potser ingènua voluntat de precisió que gasta, amb aquella reverència que mostra per tot formalisme, amb l'amuntegament de tota mena de dades irrellevants, amb les seves inevitables errates. I també els notaris em resulten persones d'allò més agradables, si més no al llarg dels cinc minuts que resten a la teva disposició, quan fan lectura del que sigui que s'hagi de signar, potser un testament, una compravenda, una hipoteca, uns poders, la constitució d'una UTE o l'acceptació d'una herència, que a hores d'ara són els diferents papers que he signat en presència d'un notari. També em plauen les oficines on acostumen a hostatjar-se, d'habitud plantes nobles d'edificis de l'Eixample, d'aquelles que donen al davant i al darrere, amb la seva escala de tres trams, dues portes per replà, ascensor de fusta i paviment de marbre. Quan era jo un infant també els metges ocupaven aquest tipus d'edificis, amb el seu entresòl i principal, que feien que un segon esdevingués un quart, i disposaven tots d'una petita cambra on tenien desada la prehistòrica màquina de raigs X que havien heretat d'un avi traumatòleg. Però ara els metges gasten més fums, s'han traslladat a la perifèria dels grans hospitals, a edificis nous, d'aquells tan eficients que més aviat semblen un electrodomèstic, potser una rentadora, i als vells edificis de l'Eixample ja només es poden visitar notaris i vídues sordes.

I tot això ve a tomb de res, o no, però el cas és que m'agraden els documents notarials, m'agrada la seva poma i circumstància, el gramatge del seu paper, i etcètera.