dilluns, 10 de maig de 2021

Palatiolium ni ikimashita

El paisatge que ens envolta sembla ser un, no més que interminables esteses de camps de blat que la subjectivitat de la nostra mirada converteix en bucòlic, amb aquesta verdor tan pròpia de la primavera, amb les espigues amorosament bressolades per un aire suau i protector, amb els murs de pedra seca que aterrassen les ondulacions del sòl, amb la piuladissa de molts més ocells dels que som capaços d'identificar, amb un tractor llunyà que sembla feinejar, amb quatre núvols que trenquen la monotonia del cel. Però si parem atenció, i més enllà de l'omnipresent cereal, els marges de camins i camps són una festa. Roselles i asteràcies, espígol i farigola, estepa i borratja, esquitxos de colza provinents de camps una mica més llunyans, i tota una exuberància vegetal que en la seva major part ens és desconeguda.

I tot seguit, encara caminant per la solitud d'uns camins on no ensopeguem amb ningú, la metàfora em resulta inevitable. I un cop més em repeteixo allò que fa temps que crec, que més enllà de la grandesa de certs paisatges, allò que més m'enllamineix sempre ho trobo en la suposada petitesa dels marges, en tot allò que intenta, ni que sigui endebades, créixer i viure amb una certa aparença d'irrellevància.