dimarts, 19 de gener de 2021

Anaclet-san no monogatari (I)

Tenia dotze fills, que aviat és dit. Primer arribà el primer, cosa del tot natural, i després arribaren la resta. Però no pas de cop, tots alhora, sinó per tongades. Probablement després del primer arribà el segon, després el tercer i el quart plegats, si de cas foren bessons, i així fins a la dotzena. El pare dels nens, protagonista principal d'aquest relat, no acabava de recordar amb prou detall els naixements. L'home prou tenia amb fer hores i més hores a la gestoria on treballava per provar de pagar les innúmers despeses que tant de nen comportava. S'havia de vestir i alimentar a dotze nens, sí, però també s'havien de pagar dentistes, quotes de societats corals, de clubs esportius, d'acadèmies d'idiomes, de mútues mèdiques, de casals d'estiu i d'agrupaments escoltes. A més, com la mare va morir en un dels parts, probablement l'últim, l'home portava un atabalament considerable i comprensible. Quan no emplenava papers de la gestoria traginava nens amunt i avall, o posava rentadores i omplia i buidava rentavaixelles, bullia macarrons i feia bolonyesa a l'engròs. No, no crec que en aquelles circumstàncies es pogués retreure a l'home que no acabés de tenir del tot clar com van anar arribant els nens a la casa, ni que mai no els acabés de reconèixer del tot. Recordava, això sí, que n'hi havia un que es deia Anaclet, com ell, però els noms dels altres li resultaven sempre un misteri. A més, sovint hi havia amics dels seus fills a casa, alhora que algun dels seus fills era a casa d'algun amic, de manera que el nombre, el nom i l'aparença dels nens que en tot moment tenia pel seu voltant era sempre canviant i diferent. Un garbuix, un galimaties, un guirigall.