I és cap al final del metratge, que un soldat que sembla voler trobar un sentit a allò que fa, li diu a un altre soldat que reconeix no trobar cap sentit a allò que fa, que si viure no és suficient per a tu, res més no ho serà.
Ambdós soldats formen part d'una unitat militar de la Unió en els temps de la Guerra de Secessió; unitat militar que es dedica a l'exploració de les terres que es troben més enllà de les fronteres conegudes; unitat militar que més que per soldats, sembla estar formada per doctorands d'una facultat de lletres prussiana, de manera que resto convençut que la intenció del director, Roberto Minervini, no ha estat una altra que arribar al moment en què aquests dos soldats es diuen el que es diuen. El cas és que això que es diuen ambdós soldats em porta a recordar al que també escriu Theodor Fontane als seus aforismes, potser quan ens diu que Els teus anys no estan exempts de felicitat, només demanes massa a la felicitat; dona mesura i límits als teus desitjos, i l'objectiu vindrà a trobar-te. És a dir, el soldat estoic convida el soldat escèptic a abraçar el seu estoïcisme, i si bé no seré jo qui critiqui les paradoxes dels estoics, no puc més que admirar a aquells que, com ara el soldat escèptic, gosen reconèixer la trasbalsadora manca de sentit de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada