dissabte, 31 d’octubre de 2015

Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.