dimecres, 4 de novembre de 2015

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?