De vegades, per trobar la clau de l'enigma, convé conèixer les maneres personals de ser de l'autor de les quals surten el desenfocament precís de la realitat i la tria gairebé instintiva que s'han produït sota les aparences d'un desig d'objectivitat, escriu Maurici Serrahima sobre Narcís Oller, a Dotze mestres.
És Oller el primer autor català, entenent per autor català aquell que escriu en català, que recordo haver llegit de manera exhaustiva i sistemàtica. I des del potser infantívol enlluernament inicial fins al desencís final, grollers són els pensaments que acostumo a tenir sobre la prosa d'Oller i sobre la seva folla fantasia naturalista. Ara, gràcies a Serrahima, entenc no només el perquè de la meva antipatia, sinó, sobretot, la injustícia de la mateixa, doncs en les seves circumstàncies, com hagués pogut Oller fer més del que ja va fer? No obstant això, i donat que allò que s'acostuma a anomenar justícia m'acostuma a importar tant com no res, la prosa d'Oller em continua semblant una mena de catàleg de mals endreços del tot negligible i blasmable, i amb molt de gust bornejaré amb qui vulgui dissentir del meu sempre insensat però encertat criteri, difunts inclosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada