dijous, 12 de novembre de 2015

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.