dimecres, 21 de gener de 2009

Kochira wa Sáez-san desu

Els observem de reüll des de fa segles, els bons salvatges. Diuen que són forts, i nobles, i savis. La seva dignitat no es transforma mai en supèrbia, ni el seu coratge homèric en ira. Els seus peus nus prefereixen el frec humil de l'herba o de la terra aspra a l'estretor de les sabates dels reis. Als boscos, no hi posen tanques, perquè el món no és de ningú. Això afirmen els qui els han vist; deu ser cert, doncs. Ens avergonyeixen i ens esperonen des de fa segles, els bons salvatges: són el nostre mirall. Ens fan sentir panxuts, maldestres, volubles, injustos, covardament cruels. Ens fan sentir decadents. Ens recorden que la civilització és, en realitat, una rasa fonda que abisma l'ésser humà de la natura, i també de si mateix.

Escriu Ferran Sáez Mateu al pròleg de Els bons salvatges. I no em negaran que les cent trenta-tres paraules d'aquest primer paràgraf són motiu més que suficient per llegir les cent setanta-set pàgines posteriors, on el senyor Sáez argumenta allò que sabem però que ben sovint volem oblidar, o que oblidem tot i voler-ho recordar, que el somni de la utopia sempre acaba esdevenint un malson totalitari.

1 comentari:

Hanna B ha dit...

mmm... utopia, en quina mena d'entorn es troben aquests éssers? no serà per les rodalies del nostre petit país, diria, potser ben lluny d'aquí en quedi algun.
gràcies per la recomanació.