Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.
Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?
Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.
3 comentaris:
L'altre dia, mentre mirava l'horitzó i desitjava volar per anar-me-n'hi, ben lluny d'on era en aquell instant... rodolaven silenciosament dues llàgrimes galtes avall... clar que jo no sóc un home...
deixem-los plorar, i tant! pobre nen, ja li estàn reprimint les emocions de ben petit... plorar és tant natural com riure, i tant necessari..
Nada que ver, claro, pero lo primero que me ha venido a la cabeza (sera por estas fechas que hemos pasado) es la de un Doloroso a hombros de fuertes costaleros magullados por las calles de Sevilla en silencio procesional. Podria sonar a transformismo de cabalgata pero no va por ahi, que es cierto que los hombres tambien lloran.
(la ausencia de acentos se debe a fallos tecnologicos, una pena)
Abrazos.
Publica un comentari a l'entrada