dimecres, 1 de febrer de 2017

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.