dimarts, 7 de febrer de 2017

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?