Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.
Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada