Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, poca broma, soldat a la Guerra del Francès, oficial a la guerra del Perú, i general en cap del dit exèrcit liberal (ironia, suposo) a la primera carlinada.
Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, més conegut per Baldomero Espartero, o per Duc de la Victòria. Però victòria, quina victòria? La de la batalla de Luchana, quan diuen que alliberà Bilbao del setge de les forces carlines. Sense entrar a la menuda en el detall de la batalla, sembla que la topada definitiva es produí el dia de Nadal de 1836, quan Espartero es trobava malalt al llit, des d'on donava ordres als seus oficials, essent les posicions de l'exèrcit liberal crítiques en extrem. Però aleshores succeí l'imprevist, un corneta, per error, bufà el toc d'atac, i les extenuades forces liberals, fent més del que podien, atacaren en un moviment ràpid i inesperat, per absurd, que provocà el caos en les forces carlines. És aleshores que Espartero, assabentat de la situació, s'aixecà del llit i encapçalà la càrrega a l'alt de Banderas, que acabà provocant la retirada carlina i la victòria liberal.
Però més enllà de l'atzar de la victòria que li valgué el ducat, Espartero, tal com sembla establir la tradició militar espanyola, en el que excel·lí fou en l'assassinat de civils, com en el cas dels bombardeigs indiscriminats sobre la ciutat de Barcelona de 1842 i 1843. Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, Grande de España per mèrits propis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada