És en sortir del mercat, on he comprat un parell de verats i un quart de cigrons, que tinc el disgust de topar-me amb Jota, que en veure'm se m'atansa amb una passivitat impròpia d'ell. dErsu_, em xiuxiueja amb un fil de veu que no li escau gens, vull morir. I sorprès per la lucidesa del seu desig, perquè qui, amb dos dits de front, no desitja morir?, la seva confessió em provoca un cert neguit. Un neguit lògic i comprensible, perquè de cop no sé si amb el que em diu m'està demanant que l'encoratgi en el seu propòsit o, si de cas, que provi de dissuadir-lo. És a dir, si m'està demanant ajut per acomplir allò que creu desitjar o per evitar-ho?, sent precisament aquest dubte entre una cosa i la seva contrària el que em destarota.
Així que li responc l'únic que li puc respondre, que els seus desitjos són cosa seva i que faci el favor de no atabalar-me, que a mi tant m'és si viu o mor, que de coneguts imaginaris en tinc més, molts més, i que el fet d'haver-lo imaginat ni m'obliga a mi a res, ni l'eximeix a ell de l'obligació de viure o no-viure la vida amb responsabilitat, que tinc pressa i que passi-ho bé.
Però en Jota no es dona i prova de seguir-me. Afortunadament, l'apatia que el domina fa que el seu caminar sigui molt més lent que el meu, de manera que no trigo a deixar-lo enrere i, per sort, a la cantonada de casa em trobo amb Zeta, que després de saludar-me em diu que a la fruiteria del carrer Gran tenen uns caquis esplèndids, dolços i sucosos, boníssims, d'aquells que bé valen una vida.
