dimecres, 10 de maig del 2017

Dare ga kochira desu ka

Qualsevol que tingui la santa paciència de llegir el que aquí acostumo a escriure sabrà de la meva simpatia per François Truffaut, director de cinema. Director, però? No pas, si hem de jutjar pels crèdits de les seves pel·lícules, on el seu nom sempre apareix com el del responsable de la posada en escena i no pas de la direcció, que resta òrfena, no fos cas. I com que no sé pas jo quins són els motius que portaven Truffaut a rebutjar el qualificatiu de director, puc decidir jo mateix que les seves raons era una certa i sempre admirable modèstia, talment els seus mèrits encara no li permetessin presentar-se sota l'etiqueta de director, quelcom només a l'abast d'un tal Hitchcock. Modèstia que l'allunya de tots aquells imbècils que a tot hora s'apressen a fer-se anomenar directors, poetes, filòsofs, escriptors o, fins i tot, arquitectes, quan a tot estirar no són més que imbècils llicenciats, que no vol dir que hagin deixat de ser imbècils sinó, només, que han obtingut una llicenciatura universitària que, d'habitud, només certifica la seva submissió a un cert, concret i fosc procés administratiu.

I ara potser se'm podria retreure, en el molt improbable cas que algú llegeixi el paràgraf de més amunt, que no existeix cap llicenciatura que nomeni poetes i/o escriptors. I potser sí, que encara no existeix, però tot, ai las, arribarà.

1 comentari:

Vira-Sol ha dit...

És ben sabut que els títols i derivats són unitats de fe.